Quan es pregunta a experts i expertes per les maneres d’entendre l’envelliment, s’acostuma a donar una resposta descriptiva, acolorida amb arguments racionals i políticament correctes, però a mesura que es va aprofundint en els diferents significats, emergeixen connotacions negatives vinculades amb el procés d’envelliment.
Quan parlen de persones grans i d’envelliment, en la manera de pensar, de sentir i d’actuar influeixen els estereotips apresos, es categoritza sense advertir-ho, es fan judicis de valor, no som conscients de les nostres verbalitzacions, moltes vegades estigmatitzades.
De les primeres expressions més racionals associades al procés d’envellir, es passa a unes connotacions negatives derivades de la imatge sòcio-cultural que influeix i condiciona les percepcions.
A nivell racional i responen a criteris biològics, manifesten que l’envelliment és un procés contínuum, succeeix progressivament, comença des del naixement fins a la mort de la persona, la vellesa forma part del desenvolupament. Respostes força assenyades.
També es fa referència al nivell evolutiu, envellir es considera una etapa de la vida, una part del cicle vital. A efectes d’edat cronològica pot arribar a ser el període vital més llarg, des de la jubilació als 65 anys, es pot viure 30 o més anys.
L’envelliment és un període canviant on és decisiu l’estat de salut de la persona, de manera que mantenir la salut comporta un increment de l’esperança i de la qualitat de vida de les persones grans, però com més anys, més deteriorament es va ocasionant.
A nivell emocional, afirmen que envellir és un procés de pèrdues, de moltes pèrdues (de les capacitats físiques, cognitives, de gent…), depenent dels recursos i de les eines que té la persona per a elaborar aquest procés de pèrdues, es viu una vellesa més bona o més dolenta.
Experts i expertes s’adonen que prima la mirada assistencialista cap a les persones grans, “…mirem a la gent gran com si tothom tingués problemes…”. Fins i tot, predominen els serveis assistencials o sociosanitaris en tots els itineraris vinculats amb les persones grans. La qual cosa condiciona les intervencions professionals, decidint què volen. “…ajudem o acompanyem a les persones grans, des d’una posició superior…”, afirmen que és necessari un canvi de mentalitat.
Manifesten que és massa estesa la concepció de l’envelliment com una fase de la vida associada a pèrdues i limitacions, establint construccions socials negatives, indirectament s’està fomentant que envellir no és bo i que fer-se gran no agrada a ningú, apreciacions errònies que hem de modificar.